Me'n vaig a Itàlia!

Sí senyor, tal com dos i dos són quatre, aquest blogaire se'n va tres dies a Itàlia. Bye, bye, rutina i avorriment! I navegaré pel llac d'Iseo una estona. Marxaré aquesta tarda, i tornaré dilluns de bona hora, tot just per anar a la feina com si res. Tan xulo com sóc, em presentaré a l'oficina amb els ulls brillants i el cos lleuger i bronzejat.

-Menudo eres tu! -em diu el meu amic Alonso, que s'acaba de comprar un Ipod i dos dies després un e-book, més que res per imitar-me. Com no podia ser daltra manera. Miracles comercials de l'enveja.

A l'Alonso no li confesso que jo he imitat en Fede, el meu veí del segon. Fede el pantallas, que li diem.

L'avió surt d'Alguaire a les tres de la tarda, i aterra a Bergamo una hora i mitja després. Allà llogaré una berlina Wolkswagen que em costa una pasta (65 euros per dia), però ben invertida. Al llac d'Iseo hi arribo a mitja tarda, i ja em tenen preparat un iot fulgurant (350 euros de lloguer), amb els estris de pesca (125 eurets més), i quatre pizzes extraordinàries i congelades de la Pizzeria Casanova (a 25 euros la peça, però estan divinas de la muerte), etc.

No patiu, les estimades lectores i lectrius, que dilluns al vespre us deixo una crònica detallada dels fets. Petonets per a totes!

Fragments d'una novel·la perduda

El primer fragment és de setembre de 2007, i el tercer del novembre de 2008. Aviat farà un any del primer, per tant, i durant aquest temps tan sols hauré estat capaç d'escriure set o vuit fragments més d'una cosa com una novel·la. Una cosa que possiblement ja no anirà enlloc, qui ho sap.
Quan vaig començar estava sota la influència del Danubi del Claudio Magris, d'on en surt la ruta que segueix en Lars, el tràgic protagonista. (El nom de Lars, al seu torn, neix per culpa del Lars von Trier de L'element del crim i del protagonista de Febrer, la novel·la del Màrquez). També havia llegit coses de la Hannah Arendt i la idea de l'Europa que contempla el naixement del nazisme em donava voltes pel cap. Alhora -com sempre que penso en aquest instant de la història- em ronden les imatges del cinema alemany, d'aquell que en diuen expressionista: especialment El gabinet del Doctor Caligari (que no em canso de veure -i sempre li trobo una cosa més), el Doctor Mabusse i el Gòlem. Com que una cosa du a l'altra sense que en sapiguem desxifrar bé les connexions, també se m'apareixia el joc del Tarot, però pres en una acepció més propera a la de l'Italo Calvino del Castell dels destins encreuats que no pas a l'estrictament esotèrica. I si no m'erro, per aquells dies escoltava una vegada i una altra Ensems del Joan Valent, Passion del Rodrigo Leao i la banda sonora de Vier minuten. Anoto tot això per si em serveix d'alguna cosa. Potser combinant de nou els elements apareixeré altra vegada en aquell instant, com si la vida fos una recepta culinària: cada cop que bats un ou, fregeixes patates i ho poses en una paella en surt una truita de patates?
També recordo que en aquells moments em sentia especialment esgotat psíquicament: començava un nou curs i l'estiu se n'havia anat sense deixar-me descansar. El pare s'estava morint en una clínica, feia una calor terrorífica, tot eren viatges amunt i avall i el nou curs es presentava especialment ple d'incerteses i reptes complicats.
L'esgotament m'impedia escriure durant massa estona i m'havia de limitar a escenes breus, apenes una imatge entrevista com en un somni o una il·luminació que em sobrevenia en moments inesperats: esperant un tren, durant una nit d'insomni, en el silenci del matí mentre espero que brolli el cafè.
No aconseguia definir bé en Lars i vaig decidir que es definís tot sol per mitjà dels actes que se m'apareixien. Sempre el veia lluny i borrós. I tot i que de vegades veia l'escena des dels seus ulls, tampoc no sentia que m'identifiqués amb ell. Que fos un estrany no em molestava: em deixava lliuren per moure'l amunt i avall del plànol, i fins i tot per veure'l patir.
Tot això de la inspiració i la creació és molt estrany: mai no sé d'on ve, ni com ni perquè. Mai no sé on va. A vegades he pensat que els fragments del Lars són més aviat el guió per a un curtmetratge o tan sols la descripció d'una fotografia. Potser era això el què havia d'haver fet: l'estètica del cinema expressionista i els paisatges de l'Europa central s'hi presten. Són escenes de tristor, boira i mals pressagis.
La darrera escena, en què Hitler hi apareix com una marioneta amenaçadora en mans d'un dimoni titellaire, també té un no-sé-què del Mestre i Margarida del Bulgàkov. Potser aquesta intuïció era una sortida per a la narració, però ja no ho sé. Al capdavall es va perdre el fil i ara quan rellegeixo em sento temptat de llençar-ho tot. Llavors penso que tal vegada havia d'haver escrit més sobre el procés de cada escena: anotar les coses que em passaven pel cap. Potser tot això només té interès com a procés, i caldria haver fet una mena de documental sobre com escric, sobre com s'escriu. Potser així arribaria a conclusions sobre això tan estrany: que quan t'atures i no fas res, de sobte el cervell generi escenes que no he vist en llocs on no he estat mai, que es mescli amb velles pel·lícules i amb textos, que la mà, després, es posi a escriure. No ho entenc. Potser hauria descobert que la ficció és tan sols una reelaboració d'altres ficcions, però preses com a realitats: la novel·la d'un altre no deixa de ser un objecte de la realitat, ni jo el subjecte que la veu igual com veu una posta de sol o un arbre (populus alba) a la vora del riu.
Potser per això ho deixo aquí com qui cargola un full, el fa passar pel coll d'una ampolla i després llença l'ampolla a un mar enorme.

1. Lars escriu una postal des de Brno

El meu antic amic Lars m’ha enviat una postal des de la ciutat de Brno. Jo sempre l’havia imaginada fosca, grisa i trista. A la fotografia, en canvi, hi ha un riu blau verdós, un pont ple de figures daurades i refulgents sota la llum d’un sol que jo diria primaveral, de maig. I al fons casetes pintades de color safrà que s’alternen amb façanes blaves, d’un blau dolç.
A l’envers, però, la lletra menuda i críptica d’en Lars desmenteix la bondat angelical de la fotografia. Diu que Brno s’angoixa sota una boira perenne. Que està envoltada de xemeneies tètriques que expulsen fums sulfurosos. Que allà s’hi fabriquen aquelles coses que a l’Europa educada no volem saber d’on surten, ni els apliquem protocols ISO 9000 de qualitat. Que tot plegat –boires i fums- tenyeix l’aire d’un color de mostassa fosca (“com la mostassa de Dijon”, il•lustra). Entre línies, entenc que està avorrit o potser pitjor encara: que se sent sol i trist.
En Lars també diu que tem per la vida de Myrta. Això m’ha provocat més inquietud. No sé qui és Myrta. Diu que sap –del cert- que la persegueixen, que no creu que tardin en trobar-la. O que tal vegada quan la trobin serà massa tard. Massa tard? Què vol dir? Insinua que Myrta sofreix alguna malaltia terminal?
Però la meva angoixa –i el motiu que m’empeny a escriure- ve de la seva darrera frase: “només tu la pots salvar, i ella confia plenament, encara en tu”.
Saber que algú que es diu Myrta confia en mi des de Brno no m’ajuda gens. Li ho voldria fer saber a en Lars. És una queixa, sí, una protesta. El meu estat ja és prou delicat i prou inestable. En Lars juga amb mi, i aquesta és una actitud prou reprobable. Sap que en nom de l’amistat sóc capaç de prendre un tren cap a la ciutat de Brno, que dorm sota un tel de color mostassa. Ho sap del cert. De fet, escric ara mateix des d’un tren que –via França- s’adreça vers la República Txeca. Em caldrà fer un transbordament a Praga. Ho sé, responc.
Però he estripat la postal fa unes hores. No volia deixar rastres. No vull que ningú sàpiga a quin destí m’adreço. Que la Myrta confia –encara- en mi és un motiu suficient per justificar-ho tot. Gairebé tot.

2. Lars visita el cementiri de Trieste

Cauen volves de neu per l'aire de Trieste, però en tocar terra esdevenen aigua. I aquest és el desig més intents que ara sent en Lars. La màxima aspiració imaginable és que no qualli la neu. Les sabates gastades poden dur-lo encara pels carrers molls, però no resistirien la cremor de la neu.
La confusió entre el perseguit i el perseguidor és tan intensa que de vegades aquesta idea el confón. Sembla que en aquesta frontera borrosa se subverteixi la relació entre les coses del món. El dubte sobre si la Myrta és viva o morta afegeix encara més tenebra als pensaments.
Però en contra del què li havia jurat el doctor Belmondo, al cementiri de triste cap làpida no du el nom de “Myrta”.
Tot i això, Lars s'adona de seguida que aquest fet no exclou res. No resol res. Les possibilitats no es tanquen mai. Es multipliquen a sí mateixes en un univers desbocat, abocat a la multiplicitat infinita. Igual com un gra de blat dóna lloc a una espiga de cent llavors, una tomba inexistent són mil tombes possibles en mil cementiris.
Si aquell qui busques és un fantasma, potser tu també ho ets. Potser era el nom de “Lars” el que li calia haver buscat entre els sepulcres del cementiri de Trieste.
D'altra banda, fou aquell mateix doctor Belmondo qui havia afirmat, temps enrera -i mentre se'l mirava fixament amb els ulls grisos i glaçats-:
-Cregui'm, Lars. El món és ple d'ésser pròfugs d'altres móns. De bubotes i esperits. De no-morts, de feres semi-humanes que malden per traspassar les dimensions i abocar-se aquí, aquí on som. A casa nostra, a la cuina, a la taverna, a l'església, a la farmàcia. Cregui'm, Lars. Li convé creure'm.
Quan Lars va tornar a alçar els ulls per saber l'aspecte del núvols hi va descobrir el mateix to gris i perillós de la mirada del doctor Belmondo. Va apretar els punys dins les butxaques de l'abric i va mirar enrera, per comprovar que no el seguís ningú

3. Lars troba el diable a la ciutat de Passau

La taverna, que es vincla sobre la riba de les aigües negroses, té tan sols un fanalet groguenc i exsàngüe penjat sobre el llindar. La pluja fina i glaçada s’ha aturat fa uns minuts. Una parella de policies d’ànima llòbrega fan repicar els talons sobre les lloses. Lars s’amaga rera una columna dòrica, al porxo d’un palau ensorrat en la misèria. Quan els vigilants han passat, reprèn el camí i es refugia a la taverneta. La sala polsegosa i fumada és plena d’individus solitaris, alguns del quals –aquells als qui se’ls intueix una butxaca més vehement- en companyia de prostitutes, bevent Schlöt amb pressa, àvids per arribar en aquell nuvolet lliure de la moral on als cossos els és permès de trobar-se en un somnieig grec.

Hi ha una sola taula abandonada. S’hi deixa caure. Pocs segons més tard bat la porta i entra l’homenet: du un abric de feltre negre i un capell de bolet al cap. I el deix d’un somriure als llavis fins. I també una maleta diminuta que li penja d’una mà blanca, de dits secalluts com les arrels d’un arbre mort. L’home busca una cadira, i com si no s’hagués adonat de la presència de lars, se li asseu al davant. Obre la maleta amb parsimonia i n’extreu una marioneta. És un nen, una criatura trista.

-El fill del senyor Vurdalak –mormola sense deixar el somriure glacial- Va néixer mig mort. Us el presento, però tinc la vague sospita que ja el coneixíeu.

Lars procura fer com si no el sentís, com si no el veiés. Però l’ànima se li encongeix i l’instint l’alerta. La fesomia de la marioneta no li resulta desconeguda, en efecte. Un horror antic i adormit se li desvetlla lentament al fons de l’esperit i emergeix amb un dolor a l’estómac. Tanca els ulls per abandonar-se, però és en va. Quan els torna a obrir, l’home del bolet ha esdevingut una dona rossa, mamelluda, de llavis rojos i molsuts.

-El meu fill –diu la dona- serà l’amo de tot això, d’aquí a poc temps. No tan sols de la taverna, no tan sols de Passau. Baviera. Ludwig és el conserge, el recepcionista. Els castells que construeix donaran l’alberg dels reis veritables. Tomba de déu i bressol del déu mort.

Algú, rialler i embriac, anuncia que al carrer ha començat a nevar. Ho proclama cridant diverses vegades.

-Cada volva de neu és un legionari que acut a la crida –comenta ella, i es passa la llengua rosada pels llavis- Els déus ens van trair, perquè són covards i estúpids. Cal que un home els encarni a tots. La follia exterminadora de Yahvé serà una broma infantil.

La dona suca una ungla llargaruda en un licor fosc i dibuixa una ombra breu sota el nas de la marioneta. Dues gotes d’alcohol ragen avall i s’aturen als llavis de fusta, eixuts i clivellats.

-Heu pensat mai perquè agrada tan la sang humana, als déus de totes les parts del món? Des de C’thulu a la Serp Emplomallada. Tan li fa. Jesucrist demana genocidis, Al•làh vol flames eternes, Baal dirigeix forns crematoris.


-Opus dei –mormola ella: - Tan sols això. Al final els déus han engendrat un home. Aquest. El seu fill únic i veritable. El qui acomplirà la voluntat sagrada.

I acarona la testa de fusta pintada de la titella. A l’acte, uns pits esplèndids brollen de la dona, rebenten l’escot i mostren els seus mugrons resplendents, d’àmplia aurèola. Mugrons farts de sadollar la bèstia.

Quan Lars es desvetlla se sent benaventurat: dormia a la riba de l’Ilz, afluent del Danubi. Tot deu haver estat el somni pesarós dels licors.

In der stat ze Passouwe/ saz ein bischof. A la ciutat de Passau, regnava un bisbe.